La il·lusió d'un sentiment (fa fred a Cornellà)

La Curva, a mínims com l'estadi (divendres 28 novembre, RCDE-Sevilla, King's Cup)

Havia d'arribar un dia que escrigués de futbol. La caixa de puros ja va néixer per donar-li cabuda a algun comentari sobre l'Espanyol, l' RCDE que diem ara. Però esperava a alguna eliminatòria passada de miracle o, santa innocència, a alguna final --guanyada o no.

Avui fa fred a Cornellà-El Prat, crec que és la primera nit de fred. Després de tot el que hem anat passant, avui feia mandra venir a l'estadi. Setmanes de joc ensopit, de partits perduts per badades d'uns o altres, o per la "màgia" arbitral. Setmanes amanides amb l'esperpèntic espectacle del Consell i l'encara més esperpèntica Junta d'accionistes... Potser els dies previs, de campanya certament endreçada, van ser un petit oasi. Fins i tot la tele parlava de l'RCDE! I tot plegat, amb més màgia arbitral, com les mans-penal-doble expulsió a València. I la cirereta, la marxa de Pochetino, amb llàgrimes als ulls. No només ell, sinó també molts aficionats, potser fins i tot els mateixos que el criticaven i xiulaven dos dies abans a l'estadi.

I mentre vaig escrivint ens fan el tercer gol, aquest de pati de col·legi. L'estadi no reacciona, ja ens ho empassem tot. I si féssim un gol, que a vegades en fem, encara resorgirien els ànims i algú s'il·lusionaria amb una hipotètica remuntada. Aquí volia arribar, a la il·lusió que ens han robat als pericos. O l'hem regalada, o malbaratada. Manca il·lusió a la grada, tot i que la Curva no calla i algun tuitare perico desborda imaginació. Manca il·lusió a la gespa, entre els jugadors i tècnics: il·lusió de creure's un equip capacitat, competitiu, lluitador; un equip que pugui superar les seves limitacions, que es cregui capaç d'il·lusionar. I manca il·lusió entre els directius, que han de fer que el club tiri endavant en comptes de fer les coses més inversembalnts per que tot plegat sigui encara més difícil.

I sento uns aplaudiments esgarrapats després que Casilla salvi el quart gol. Amb poc ens il·lusionem els pericos... Cal iniciar un viatge de retorn, o millor de projecció al futur, segurament canviant la força per la il·lusió, per "la il·lusió d'un sentiment".

Unes setmanes d'aturada

Fa unes quantes setmanes que no publico res en el blog. Exactament des del 20 d'octubre, l'endemà de la mort del meu amic Manel Nebot, que és quan vaig escriure un post per a ell, o per a mi. Han estat uns endemans, unes setmanes, difícils. No és mai fàcil enfrontar-se a la realitat de la mort, i menys quan "no toca". I encara haurà estat més difícil per a la seva família i les persones que treballaven cada dia amb ell.

D'ençà aquí estic tenint endemans difícils. Un endemà tocava enviar un manuscrit a publicar, que serà el número 31 escrit amb el Manel. Un altre endemà va tocar començar a planificar amb uns quants amics l'homenatge que li volem fer. I un altre endemà trobes emails amb el Manel per endreçar. I un altre dia, certament va ser un vespre, veig els darrers "whats" amb el Manel. I una altra tarda t'enfrontes a començar un blog per al Manel. I un altre endemà recordes una persona que potser no s'ha assabentat de la trista notícia, fas el cor fort i la truques. I una altra tarda t'apropes a l'Agència, a Lesseps, i t'és impossible passar pel SAMI.

Potser tampoc he escrit gaire perquè vaig una mica ofegat amb la feina, és veritat. Alguna idea de post m'ha ballat pel cap (i ha quedat apuntada en alguna llibreta), però ni m'emocionava ni pensava que podia interessar, no diguem emocionar, ningú. He dedicat algun temps al prentetemps.cat, un blog en unes altres coordenades (que també us convido a conèixer), i sobretot al blog del Manel, que hem posat a punt amb la María José, i del qual ens sentim molt orgullosos. 

He escrit això per retrobar-me amb la "caixa de puros", que ara també conté un bocí del Manel, i de mi. I aprofito per posar-hi una foto i quatre versos mal filats.

     Veig els núvols

     i sento arribar la pluja

     que no se'n durà la tristor

     que no se'n durà l'amargor.