dilluns, 26 de juny del 2017

Un fanal i molts núvols. Descansa en pau, Mònica.


S'acaba el curs. I avui toca revisió d'exàmens. Vinc d'una reunió i vaig pensant en moltes altres coses mentre m'instal·lo a la saleta de reunions a esperar els alumnes. Veig per la finestra un fanal, que no tenia controlat, emmarcat en els blocs de Bellvitge, i cobert de núvols blancs i grisos. Els núvols em fan tornar a pensar en la notícia que em va colpir ahir. La mort de la Mònica.

Una mort prematura, com tantes altres que voldríem prevenir. Ens quedem sense la Mònica Sanchís, companya de l’ICO, amb qui tant havíem treballat des de la Unitat de Gestió de la Recerca. Sempre disposada a ajudar, a entendre’ns, a aplanar camí en les convocatòries, les sol·licituds, les justificacions i les contractacions. Penso en ella i em sap greu, i torna a sortir la ràbia per la mort. Ràbia cíclica que portem i suportem. I prego per ella, per la seva família i amics. Penso en els companys de l'ICO i especialment les companyes de la seva Unitat. Tots i totes la trobarem a faltar.

Els núvols deixen veure ara un bocins de cel il·luminats per un sol que vol fer-se present, tímidament encara. Els alumnes no vénen i les paraules han fluït sense complicacions. Han passat uns pocs minuts des que vaig començar a escriure. El temps passa, però el record de la Mònica el portarem amb nosaltres. Descansa en pau, Mònica.



dilluns, 20 de febrer del 2017

"Hidden Figures" y el tabaco


El viernes pasado, un poco a regañadientes, me llevaron al cine a ver "Figuras ocultas", o "Hidden Figures" en su título original. Como pasa muchas veces, con la traducción se pierde la gracia del original: aquí cae la doble acepción de "figures", que no es sólo "figuras" sino "cifras" o "números". Algo muy bien encontrado, pues narra la historia de tres matemáticas afro-americanas que trabajaban en la NASA al inicio de la carrera espacial, allá por los años 60. La sinopsis y detalles cinematográficos están muy bien explicados en la wikipedia y a ella os remito.

Quería comentar una de las sensaciones con las que me quedé al salir del cine. ¡Nadie fuma en la película! ¿Nadie? Yo juraría que  nadie. Eso me llamó la atención enormemente... en esa época (1960-1965), la prevalencia de fumadores en los Estados Unidos era aproximadamente del 45% en los hombres y del 35% en las mujeres. Pero todos hemos visto imágenes reales del centro de control de las misiones espaciales, con abnegados técnicos y cientificos encorbatados y enfundados en camisas blancas... y ¡fumando ante pantallas y cuadros de control!.

Pero, en efecto, en "Hidden Figures" no hay fumadores. Intuyo que se trata de una decisión del director, del guionista o del productor, que han decidido eliminar el humo y los fumadores de la película. En Estados Unidos, y también otros países, las películas se clasifican (motion picture content rating system) según su contenido de escenas de sexo, de violencia, de uso de drogas incluyendo también escenas de consumo de tabaco. En Estados Unidos, la inclusión de imágenes de fumadores puede hacer que una película se clasifique como PG-13 (de "Parents Guidance", película que los padres deben controlar pues puede contener material inapropiado para menores de 13 años) o incluso que tenga la calificación R (de "Restricted", los menores de 17 años requieren verla acompañados de sus padres o de un tutor).

Hubiera sido bastante "natural" que la mitad de los actores fumaran, que fumaran a todas horas, ya fuera en sus casas o en las dependencias de la NASA. Todos tenemos "in mente", por ejemplo, Mad Men (vale la pena leer el artículo de Joan R. Villalbí sobre el tabaco en la serie). Pero para eludir la posible clasificación PG13 o R, que resta poder comercial a la película, el tabaco ha sido eliminado de "Hidden Figures". Y, como acabo de leer en un comentario en Quora al volver a buscar sobre el tema, no sólo le resta capacidad comercial, sino que esa clasificación restringiría su visionado en escuelas o institutos. Es innegable que esta película tiene un gran valor para explicar la lucha por los derechos civiles de los afro-americanos, y de las mujeres, en esas convulsas décadas de la historia norteamericana. Mensaje que queda intacto sin el detalle de encontrar fumadores en cualquier escena de la película.

Y, antes de terminar, vale la pena recordar que tenéis a un clic 1) la web de "Smoke Free Movies" de la UCSF, iniciativa den Stan Glatz para promover el control del tabaco en el cine, 2) el Informe de la OMS "Películas sin tabaco: de la evidencia a la acción", y 3) unos posts y cartas al director de miembros de la UCT sobre tabaco y cine.

Como habréis intuido, la peli me gustó mucho y me gusta más ahora, por lo que finalizo, evidentemente, recomendando que la veáis (por cierto, está nominada al Oscar para la Mejor Película).

PS: Y agradecimieno sentido a Mar y Pitura que se empeñaron en llevarme al cine.



Trailer oficial de "Hidden Figures"



dilluns, 30 de gener del 2017

Vuit anys de profe (titular)


Fa molts més anys que "faig de profe", però ahir va fer anys que sóc oficialment "professor titular". Crec que les meves primeres classes "particulars" les vaig fer quan estudiava 5è o 6è d'EGB... i no vaig parar amb les classes particulars ni durant el BUP, el COU o la carrera, i fins i tot sent ja becari a l'IMIM. A la universitat vaig començar tímidament però precoçment, col·laborant amb els seminaris de medicina preventiva i salut pública de 5è, a la llavors "UDIMAS" de la mà del Miquel Porta... quan jo encara era estudiant de 6è (corria el curs 1989-1990...)!. I molt poc després, ja de becari a l'IMIM, a banda de la MP&SP, vaig fer classes al màster i al doctorat de metodologia de la recerca i salut pública de la UAB, i amb en Joan R. Villalbí, al curs d'epidemiologia del Centre d'Estudis Col·legials del COMB. A tots dos, i al meu mestre de primària, en Josep Maria Campanyà, dec bona part de la meva vocació docent. Gràcies.

Fa vuit anys que vaig fer el concurs a la UB per a la plaça de professor titular d'universitat. La meva agenda m'avisa cada any d'aquest aniversari, perquè ho vaig anotar en ser una de les coses per les quals més he lluitat i de les que em sento més orgullós. Aquell concurs arribava després de molta docència de posgrau a l'Institut de Salut Pública de Catalunya (gràcies també a l'Andreu Segura), de molta docència com a professor associat primer a la UB (gràcies a en Jaume Canela, que em va acostar a la UB), després a la UPF (gran etapa de la mà del Fernando García-Benavides, gràcies!) i després, ja habilitat (tota una aventura l'habilitació a Jaen, gener de 2007), a la UB de nou. Si no em descompto, i per acabar la "cronologia docent", crec que des del 1990 no he parat de fer classes a la universitat, excepte l'any que vaig estar a Milà de postdoc (1995).

I coincideix que just la setmana passada he pogut fer un curs d'aprenentage basat en problemes (ABP), de la Fundació Dr. Antoni Esteve (i aquí el darrer agraïment per en Fèlix Bosch, que ha cregut i impulsat els seminaris sobre escriptura, l'altra meva gran passió docent). Bé pels ABPs! Si bé "res de nou", que ja ve de lluny com ens recordaven els profes. Però tot un repte si penses, com penso, que allò més important és facilitar que els alumnes aprenguin. I quantes vegades ens oblidem que aquesta és la missió de la universitat, la nostra missió com a docents! Aquest excel·lent curs m'ha fet reflexionar i repensar la docència, no només com la faig sinó també perquè la faig. I el darrer agraïment, pels alumnes, passats, presents i futurs --ja està tot dit.

Foto: Fundació Dr. Antoni Esteve (2015)