S'acaba el curs. I avui toca revisió d'exàmens. Vinc d'una reunió i vaig pensant en moltes altres coses mentre m'instal·lo a la saleta de reunions a esperar els alumnes. Veig per la finestra un fanal, que no tenia controlat, emmarcat en els blocs de Bellvitge, i cobert de núvols blancs i grisos. Els núvols em fan tornar a pensar en la notícia que em va colpir ahir. La mort de la Mònica.
Una mort prematura, com tantes altres que voldríem prevenir. Ens quedem sense la Mònica Sanchís, companya de l’ICO, amb qui tant havíem treballat des de la Unitat de Gestió de la Recerca. Sempre disposada a ajudar, a entendre’ns, a aplanar camí en les convocatòries, les sol·licituds, les justificacions i les contractacions. Penso en ella i em sap greu, i torna a sortir la ràbia per la mort. Ràbia cíclica que portem i suportem. I prego per ella, per la seva família i amics. Penso en els companys de l'ICO i especialment les companyes de la seva Unitat. Tots i totes la trobarem a faltar.
Els núvols deixen veure ara un bocins de cel il·luminats per un sol que vol fer-se present, tímidament encara. Els alumnes no vénen i les paraules han fluït sense complicacions. Han passat uns pocs minuts des que vaig començar a escriure. El temps passa, però el record de la Mònica el portarem amb nosaltres. Descansa en pau, Mònica.